Setmanes abans havíem anat a escoltar. Aquell dia tornàvem amb una cosa a les mans: els vídeos 360 ja editats. I no els portàvem per ensenyar-los en una pantalla, sinó perquè els residents s’hi poguessin endinsar de debò, amb ulleres de realitat virtual.

Posar-se les ulleres

Al costat del rètol del projecte —Memòria Viva: experiències immersives per a la gent gran—, l’alumnat va anar acompanyant els residents un per un. El primer gest sempre era el mateix: una mica de prudència en posar-se les ulleres i, de seguida, un somriure en descobrir què hi havia a dins.

Una resident es posa les ulleres de realitat virtual acompanyada de l'alumnat

Tornar a un lloc conegut

Dins de les ulleres, els esperava un espai familiar, capturat en 360°. Hi havia qui aixecava les mans, com volent tocar el que veia; qui es girava buscant un detall; qui es quedava en silenci, simplement, deixant-se endur pel record.

No miraven un vídeo: hi eren a dins. I això es notava a la cara.

Riure junts

El que va omplir la sala, però, no van ser les ulleres: va ser la companyia. Cada experiència es vivia envoltada d’estudiants atents, pendents de cada reacció, celebrant-la amb un somriure. La tecnologia era només l’excusa; el que importava passava al voltant de la cadira.

Un grup d'estudiants acompanya un resident mentre prova la realitat virtual

El cercle es tanca

Aquesta visita tancava el cercle obert el dia de les entrevistes. Les veus que havíem recollit i els espais que havíem gravat tornaven, finalment, a les persones que els havien fet possibles.

Un resident viu l'experiència immersiva amb les ulleres de realitat virtual

Veure com algú gran es retroba amb un lloc o un moment a través de la realitat virtual ho resumeix tot. Per això existeix aquest projecte: perquè la memòria no només es conservi, sinó que es pugui tornar a viure.